EL RACONET D'INFANTIL: ELS LÍMITS I ELS NENS

No sé si a vosaltres us passava, però abans de ser mare jo era una mare bonissima. Veia els conflictes entre pares i fills al carrer i sabia perfectament què calia fer, i fins i tot podia jutjar, sempre per mi, les actituds dels pares i en aquell moment m'hagués atrevit fins i tot a donar "pautes": baixa al seu nivell, no cridis que no en treuras res, vaja, el que tots sabem de la teoria.

Una vegada vaig ser mare vaig veure, de seguida, que educar és moooolt difícil, és molt més que seguir unes pautes, és trobar el punt entre permissivitat i disciplina, és arribar a casa amb mil històries al cap i treure un gran somriure per ells, buscar temps d'on no tens per jugar amb ells, posar els límits a casa teva, i a la seva vida, amb la teva parella, qui no té perquè tenir la mateixa línia pedagògica que tu. Vaja, que tot allò que deies que mai de la vida faries... ho fas! Jo mai em posaré al meu fill al llit de matinada! Mai de la vida! Doncs quan portes mesos sense dormir una nit seguida... poses al teu fill al llit! I tota aquella pedagogia tan ferma que tenies... en cinc mesos que té el teu fill ja s'ha anat a norris.

"Des de fora" tot és molt senzill, quantes vegades hem sentit aquella gran frase: "Si fos el meu fill, jo no li permetria..." al que jo acabo contestant: "doncs quan et trobis amb el teu fill ho fas, però nosaltres fem..."

Ser mare m'ha canviat molt, ho he de reconèixer, m'ha canviat com a persona i com a mestra. No sóc ni millor persona ni millor mestra, però sí que em veig diferent. Com a mare he hagut de refer aquell pilar tan ferm que tenia sobre els límits als nens, i adaptar-lo al nostre dia a dia i als nostres dos fills. Com a mestra, per una banda, entenc molt més algunes situacions que m'exposen, i em mantinc molt més al marge de la línia educativa que cada família decideix pels seus fills. Per l'altra, al tenir als meus fills, puc comprovar com certes pautes que recomanes i et deien que era impossible, no ho són. Vull dir que he comprovat com pot ser d'esgotador sopar amb dos peques de 2 i 4 anys després d'un dia complicat, però també he comprovat com un nen de 3 anys pot parar taula, recollir la seva roba i fer moltes més coses de les que sembla.

Els nens i nenes demanen límits des que néixen, els necessiten perquè algú els ha d'explicar el que poden i no poden fer, i això els dóna seguretat. Però on posem els límits? Hi ha límits que són indiscutibles per a qualsevol família (no es trenquen els objectes de casa, no es fa mal als nens, no es diuen paraulotes,...) però que me'n dieu d'altres límits com córrer pel carrer, o un nen de 2 anys que menja amb les mans. Per unes famílies poden ser límits intolerables però per d'altres potser no és tan greu i per tant són comportaments permissibles. El que sí que és indiscutible és que els infants necessiten límits, on els posem és molt personal però en calen. I encara més díficil és... com els posem?

Com posar límits als nostres fills? doncs dependrà de l'edat del nen, del nen mateix (el que et serveix per un fill no et serveix per l'altre), de la línia pedagògica que vulguin seguir els pares, i de molts factors més. En una altra entrada us parlo de la "disciplina positiva", com educar als infants amb fermesa i amor.

En aquesta entrada us facilito uns articles que parlen sobre els límits, la seva importància i algunes recomanacions.

ARTICLES I ENLLAÇOS sobre els límits

"Se deben poner límites?"

http://www.isabelmenendez.com/escuela/limites.pdf

"Aplicar límites i reglas a nuestros hijos"

http://www.psicopedagogia.com/aplicar-limites-a-los-hijos

"Como aplicar límites a los hijos"

http://www.guiainfantil.com/educacion/comportamiento/limites.htm

El que sí que he pogut comprovar és que els millors resultats, amb qualsevol nen, i la millor resposta per part dels nens és la que comporta un reforç positiu de la seva conducta. Els nens necessiten que els hi expliquis les coses, al seu nivell, evidentment, però sovint fa molt més efecte explicar als nens les consequències de saltar-se una norma que tenir-lo 5 minuts a la cadira de pensar, on realment... pensen? Per educar cal molta paciència, temps i comprensió. I en aquest punt sí que m'he trobat amb frases com: "li dono jo de dinar per no acabar enfadats, o recullo les joguines per no sentir-lo" i amb aquesta actitud no li fem cap favor als nens.

I quan les normes no se segueixen? què fem? no seguir una norma ha de portar una conseqüència,però difícil, oi? Castiguem? I si no castiguem, aleshores... què fem? He fet un recull de diferent tipus d'articles que sobre les diferents visions dels càstigs.

Pautas para que el castigo sea educativo

http://www.educapeques.com/escuela-de-padres/pautas-castigo-educativo.html

22 pautas alternativas al castigo

http://www.naturalchild.org/jan_hunt/22_alternatives_spanish.html

Consejos y pautas de actuación

http://www.joancontreras.com/consejos_pautas_actuacion/detalle.asp?articulo=2&id=1&i=es

Castigos y refuerzos para niños de 3 a 6 años

http://www.javierurra.com/index.php?option=com_fireboard&Itemid=43&func=view&catid=3&id=144&lang=es

La única alternativa a los castigos no es castigar

http://conojosdemadre.blogspot.com.es/2012/04/la-unica-alternativa-los-castigos-es-no.html

El castigo a los niños y sus alternativas

http://www.conmishijos.com/ninos/ninos-familia/el-castigo-y-sus-alternativas.html